Alfatara Digital

[Anterior secció d'aquest article]

3. El moviment antinuclear i ecologista a les comarques del sud de Catalunya

3.1. Naixement dels primers grups ecologistes i antinuclears

Es pot dir que el bressol del moviment ecologista català va nàixer a la comarca tarragonina de la Ribera d’Ebre. A finals de la dècada dels seixanta molts habitants de les poblacions de Benifallet, Miravet, Ginestar i Benissanet es van aglutinar tot creant la Comissión de Apoderados de la Ribera d’Ebre (CARE), una organització popular per la defensa de la Ribera d’Ebre per tal de fer front al projecte previst de la creació d’una presa a Xerta.

Aquesta comissió, que tenia una estructura jurídica basada en l’elecció entre els participants de l’acció comú d’uns representants de cada poble, va encarregar un estudi econòmic de les terres agrícoles inundables, el qual determinà l’elevat cost que suposaria arribar a un preu just entre l’empresa i els propietaris de les terres. Aquest estudi provocà que l’empresa Hidroeléctrica de Cataluña arxivés de moment el projecte.

El dia 12 de febrer de 1974, però, es posava a informació pública l’avantprojecte de transvassament entre l’Ebre i el Pirineu Oriental, el qual tornava a preveure, entre d’altres, la construcció de la presa de Xerta. Aquest fet va suposar la reorganització de la CARE, que agrupà en aquest segon front de lluita al 50% de la població activa agrícola de la comarca de la Ribera d’Ebre, abarcant uns 1.400 veïns.

Per tant, podem dir que l’embrió del futur moviment antinuclear i ecologista va nàixer amb la CARE.

Simultàniament a això, a Ascó ja s’havien iniciat les obres de la central nuclear segons s’havia acordat al segon període de nuclearització que començà l’any 1972, i també havia arribat a l’opinió pública la intenció del govern de fer dues centrals més a l’Ametlla de Mar, dues més a Vandellòs i una altra a Ascó.

Totes aquestes cirucumstàncies conduiren a introduïr l’any 1974 el primer senyal d’alerta sobre el tema: El sociòleg Mario Gaviria escrivia a la revista Triumfo un treball anomenat La amenaza de la energía nuclear, el qual suposar per molta gent del territori (que no disposava més que informació sobre l’energia nuclear en anglès o altres llengües) la constatació de la perillositat i les irregularitats que s’estaven cometent en el procés de nuclearització a tot l’estat espanyol i a nivell català, a Ascó i Vandellòs.

És precisament a Ascó, l’any 1974, on es detecta la primera voluntat d’oposició a les nuclears: Durant tot l’any, el mossèn del poble, juntament amb el consell parroquial -única organització/espai possible de reunió legal-, precisa que l’empresa informi degudament els ciutadans de tot el procés que s’està vivint ja que, inicialment, als ciutadans i ciutadanes d’Ascó als quals l’empresa comprava les terres per edificar-hi la central se’ls havia dit que s’hi faria una fàbrica de xocolata.

A nivell d’acció local és mossèn Redorat que, en vistes del problema, comença a fer sermons durant les misses assenyalant la perillositat de la radioctivitat per la salut i el medi ambient i instant a tot el poble a alçar-se, en paraules literals[6]: “Para salvaguardar el mañana que hoy nos jugamos”.

I és a partir d’aquí i en virtut de la ley de asociaciones, 191/1964[7] -que es va utilitzar de “tapadera” per activitats polítiques i socials- que s’obre un bri de llum en la possibitat d’organització legal, quan mossèn Redorat, Joan Carranza, Biarnes i d’altres, creen el 22 de setembre de 1974 l’Associación de Vecinos i Amigos de Ascó, trascendint el consell parroquial com a inicial òrgan d’autoorganització en contra de la central nuclear.

La primera iniciativa antinuclear organitzada va ser doncs l’AAVV d’Ascó, amb la qual la CARE es solidaritzà i donà suport en la lluita per la defensa de la Ribera d’Ebre.

3.2. Consolidació del moviment antinuclear i ecologista

Ja és entrada la dècada dels setanta que podem parlar d’una veritable organització del moviment antinuclear i ecologista a Catalunya i, més en concret, a les comarques de Tarragona afectades per les dues nuclears.

El desencadenant de la primera organització de caire nacional va ser la reunió feta a Sòria, el 30 d’abril i l’1 de maig de 1977, de la Coordinadora Antinuclear Estatal amb 60 representants d’una trentena de grups d’Aragó, Castella, Lleó, Centre, Catalunya, Euskadi, Santander, Extremadura, Galícia, Navarra i el País Valencià.

Veiem doncs com havien sorgit cap a finals de la dècada dels seixanta i inicis de la dels setanta petits grups antinuclears per arreu de Catalunya, però que va ser arran d’aquesta trobada que es creà aquest mateix any 1977 el CANC, el Comitè Antinuclear de Catalunya.

També el 27 de febrer de 1977 es presentava el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya mitjançant un manifest, on es denunciava la degradació ambiental que patia el territori català en el marc de la globalització econòmica i d’un model desenvolupista exacerbat que estava provocant ja desequilibris climàtics.

Aquell col·lectiu, integrat pels primers periodistes que introduïren la informació sobre el medi ambient en els diaris barcelonins i per un grup de dones ecofeministes, va ser el gestor d’“Userda”, pionera en el tractament de temes ecològics que al final s’han consolidat en l’interès de l’opinió pública.

El consell de redacció el van integrar Jordi Cortadellas, Josep Català, Cristina Dòria, Xavier Garcia, Jaume Reixac, Alfons Ribera, Pilar Sentís, Amy Schwartz, Luis Miguel Gil, Teresa Rubio, Albert Xandri, Ramon Farré, Àngel Quintana i Miquel Riera. El disseny gràfic inicial va ser a càrrec dels prestigiosos Salvador Saura i Ramón Torrente i posteriorment, d’Eugènia Vidal.

Però nosaltres ens centrarem en la lluita antinuclear que es dugué a terme a les comarques tarragonines, ja que, de fet, en ser les més afectades pel procés de nuclearització, també van ser la seu organitzativa de la resistència a aquest.

És l’any 1979, amb les primeres eleccions municipals democràtiques, que el grup antinuclear d’Ascó format per Biarnes, Carranza, Redorat… decideix crear un partit polític a nivell municipal per tal de fer front localment a les conseqüències de la progressiva construcció de la central nuclear.

És per això que el grup “Defensa Popular d’Ascó” guanya amb Carranza al capdavant les primeres eleccions municipals a la vila amb una àmplia majoria.

Durant tot el seu mandat al capdavant de l’ajuntament Carranza va ser ultratjat: Rebia trucades anònimes dient-li que el seu fill havia mort a la carretera, amenaçes contra la seva família… després de molts anys de lluita (comptant amb el suport incondicional del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya) quan va posar-se en funcionament la Central Nuclear d’Ascó va exiliar-se voluntàriament amb tota la seva família, on va continuar sent objecte de represàlies per part del poder i, fins i tot, acusat i cridat a judici per diverses causes. Carranza moria a Santa Coloma de Farners de l’any 1997.

L’altre membre insubstituible del grup antinuclear d’Ascó va ser Redorat, mossèn de la parròquia d’Ascó, que va ser destituït del seu càrrec i traslladat a una altra parròquia, morint sol anys després en un asil de gent gran.

Apuntar aquí la important tasca que ha fet un altre dels membres del grup, Xavier Garcia, en pro de la conservació de la memòria històrica d’aquests personatges que tant van donar i tant van veure’s afectats per la seva implicació en el moviment antinuclear.

Simultàniament a tot això cal tenir en compte que a Catalunya, un any després, assumia el govern de la Generalitat reconstituïda Convergència i Unió amb Pujol de president electe i que, l’ajuntament d’Ascó, pensant que aquest nou panorama polític seria més sensible a les seves legítimes reclamacions va encarregar l’any 1982 l’anomenat Informe Bremen, un estudi elaborat per un conjunt de científics alemanys que desaprovaven i alertaven de les conseqüències sanitàries, socials, medioambientals, tecnològiques de la instal·lació de la central nuclear a Ascó.

És de ressaltar també el Manifest “Per uns Països Catalans Lliures de la Nuclearització”, signat per més de 200 professors/es de les Universitats Politècnica, Autònoma i Central de Barcelona i Universitat de València l’any 1981, el qual va ser lliurat al Parlament de Catalunya i el Consell Executiu de la Generalitat.

Malgrat l’informe Bremen, l’opisició d’una part considerable del poble català, els informes científics contraris, les mobilitzacions ciutadanes…el 30 de juny de 1981 el Parlament de Catalunya donava llum verda a les C.N. d’Ascó i aprovava el dictàmen de la Comissió creada a tal efecte.

Segons informació publicada pel diari El Periódico en data 12 d’agost de 1982, L’Ajuntament d’Ascó va encarregar l’Informe Bremen, elaborat per professors de la Universitat Alemanya de Bremen que va ser presentat a l’agost de 1982 que conclou: Que en cas de màxim accident a la C.N.Ascó l’impacte radiològic seria mortal per a totes les persones de les poblacions d’Ascó , Flix, Vinebre i la Torre de l’Espanyol.

El mateix dia La Vanguardia publicava en portada del diari una nota que deia “ El primer reactor nuclear de Ascó funcionarà en noviembre”, amb una foto de la central nuclear que ocupava tota la portada i amb una informació interessant: “…En la fotografia pueden verse las dos centrales nucleares, el río Ebro y el pueblecito de Ascó al fondo, a pocos centenares de metros de la polémica planta”.

Amb les lletres tapant el major part del poble, La Vanguardia reconeixia un incompliment legal de les centrals nuclears, que la llei obliga a que estiguin a mínim 2.000 metres de qualsevol vila -cosa que no es va cumplir a Ascó.

Observem que el govern de CIU es va alinear en defensa de l’energia nuclear tot fent-ne bandera, desprestigiant l’informe Bremen, sabotejant les accions dels grups antinuclears mitjançant la premsa, pressionant als considerats institucionalment líders de la lluita, desinformant a la població, aprovant actuacions de FECSA prèviament desestimades pel Tribunal Constiucional Espanyol, etcètera.

Davant d’aquesta situació en la que els poders fàtics catalans actuaven sense tenir en compte la veu dels pobles afectats o dels científics, regint-se per interessos econòmics, en va sorgir el que seria la organització més forta que, treballant principalment des de les pròpies comarques afectades, va obtenir un ressò nacional inqüestionable: Es creava entre el 1981 i 1982 la Taula Antinuclear i Ecologista.

Aquesta, agrupà persones i col·lectius de Martorell, Gelida, la Fatarella, Esparraguera, Mataró, Ascó, Vic, Ulldecona, Cornellà de Llobregat, l’Ametlla de Mar, Terrassa, Reus, Badalona, Vilaplana del Camp, districtes de Barcelona (Navas, el Guinardó, Sagrada Família, Poble Sec i Gràcia) Hospitalet de llobregat, St. Boi de Llobregat, Pineda de Mar, Prat de llobregat, Cerdanyola i Barberà del Vallès, entre d’altres.

Es tractaven la majoria d’agrupacions d’associacions de Veïns, associacions juvenils, ecologistes, etcètera, d’arreu del principat. La semblança entre elles és que totes eren extraparlamentàries, moltes de les quals no teníen una militància política determinada sinó que militaven amb la taula com a organització.

Pel que fa a la ideologia de la TAE podem dir que va tenir una sèrie de caràcterístiques ideològiques definitòries: era ecologista, antinuclear, formada per molta gent que no sabia ben bé el que era, però que considerava que s’havia de lluitar contra el que suposaven les nuclears al costat de persones i col.lectius declarats independentistes i/o llibertaris. Tot i així, més enllà de la ideologia general de les persones/col·lectius agrupats a la TAE es tractava de gent que lluitava contra una problemàtica concreta: les nuclears.

A nivell d’organització podem afirmar que s’estructurava mitjançant molts grups de caràcter local, comarcal de manera descentralitzada i actuant en la taula assembleàriament.

És important remarcar en aquest sentit que mai es van voler vincular a cap partit polític, d’una banda perquè teníen por que les accions unitàries fossin capitalitzades per algun d’ells i d’altra banda perquè, segons el seu punt de vista, les accions unitàries havien fracassat precisament per això.

Val a dir que totes les accions que va fer la Taula Antinuclear i Ecologista van tenir un gran ressò popular i una gran capacitat de mobilització.

Les més remarcables van ser: la Campanya d’Ascó Paralització -amb les consegüents manifestacions-o el Festival Antinuclear del 6 de març de 1982 al Poble Espanyol.

Les 10.000 persones que hi van assistir van disfrutar de les actuacions Al Tall, Pau Riba, Elèctrica Dharma, Santi Arisa Tribu i també del mercat alternatiu amb productes que els pagesos van portar el mateix dia.

Per arribar a imaginar l’abast que va tenir el moviment crec que pot ser il·lustratiu citar el fet que dibuxants coneguts com en Cesc o Perich van col·laborar en la Campanya Ascó Paralització de la Taula Antinuclear amb les seves creacions.

La Taula Antinuclear i Ecologista va treballar amb un altra organització colze a colze: La Coordinadora Ecològica Comarcal.

Aquesta, es constituí el 12 de febrer de 1984 sobretot arran de l’augment 14 vegades superior al normal de la radioactivitat a una localitat de la Terra Alta, La Fatarella (fet amagat i relativitzat després per la Generalitat) però també per tal de coordinar les persones i col·lectius antinuclears i ecologistes de les comarques tarragonines més afectades (Terra Alta, Ribera d’Ebre, Priorat, Baix Ebre, Montsià).

La Coordinadora la formaven moltes persones i entitats de les quals, la majoria, estaven integrades també a la Taula Antinuclear i Ecologista tal i com la Comissió per la problemàtica nuclear de la Unió de Pagesos i gent de pobles com Corbera d’Ebre, Ascó, Villalba dels Arcs, Freginals, Ulldecona, la Fatarella, Gandesa, Tortosa, Roquetes, la Serra d’Almos, Móra d’Ebre, l’Ametlla de Mar…amb el mateix funcionament organitzatiu que la TAE.

Majoritàriament la Coordinadora va fer entre els anys 1984-85 cadenes humanes d’Ascó a Vandellòs, xerrades informatives, pressió als ajuntaments de la zona dels perills que suposava la nuclear, actes en pro de la demolició d’ambdues nuclears com a conseqüència de les nombroses fallides tècniques ocorregudes, concienciació ciudadana i la 1ª fira-mercat alternatiu on es van fer demostracions amb aerogeneradors, mostres d’agricultura ecològica, artesania, energia fotovoltàica, alimentació naturista i teatre.

Com a conseqüència de la posada en marxa l’any 1985 de la segona Central Nuclear d’Ascó així com també per donar continuïtat al moviment antinculear, la Taula Ecologista i Antinuclear es va reagrupar formant l’any 1986 la Xarxa Ecologista i Alternativa, la qual incolia en el seu sí els mateixos col·lectius que la TAE i altres de diferents, però amb objectius que seguien en la mateixa línia.

3.3. Reducció de la capacitat del moviment antinuclear i ecologista

És important la data de 19 d’octubre de 1989, ja que es produí un greu accident a la Central Nuclear de Vandellòs I: Un perillós incendi va afectar a diversos sistemes vitals de la central inutilitzant diversos dels mecanismes de seguretat de la mateixa, fet que hagués pogut ser una catàstrofe.

Arran d’això, el 17 de novembre de 1989 el ple del Parlament de Catalunya demana per unanimitat que Vandellòs I no torni a funcionar més.

Simultàniament, el Centre d’Anàlisis i Programes Sanitaris (CAPS) presenta el llibre “Les Radiacions Ionitzants i la Salut”, coordinat pel Dr. Pere Carbonell. En aquest acte es va fer públic que més de 130 metges, físics i economistes es manifestaven pel tancament definitiu de Vandellós I. Dies més tard, el 26 de novembre, milers de manifestants exigeixen a Barcelona la paralització definitiva de Vandellòs I, contribuïnt a legitimar la decisió del ple del Parlament de Catalunya.

Amb tot, la Coordinadora Ecològica comarcal i la Xarxa Ecologista i Alternativa van treballar fins aquesta última manifestació del 26 de novembre de 1989 que es va fer també a Móra d’Ebre (degut a l’accident de Vandellòs), la qual va ser el seu últim acte.

Al finalitzar la seva activitat, la gent que havia format part de la Coordiandora Ecològica Comarcal i la Xarxa Ecologista Alternativa, després dels accidents de Vandellòs I el 1989, així com també degut a les seqüel·les de Txernòvil crea el col·lectiu SIRGA, un grup ecologista de la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Terra Alta.

Aquest, estava format sobretot per gent de Miravet, Masroig, Tivissa, La Fatarella i La Serra d’Almos.

En una de les seves octavetes es va descriure com un grup ecologista que apostava per un futur no-nuclear, per un progrés econòmic i social compatible amb el respecte a la natura, per una millora en la qualitat de vida (sanitat, ensenyament, temps lliure, alimentació), per la pau, el desarmament i la solidaritat entre els pobles.

3.4. El paper en la lluita antinuclear de la Unió de Pagesos

La Unió de Pagesos es va fundar sota el signe de la llibertat quan el règim anterior encara fermava fortament els anhels d’un canvi de règim polític dels ciutadans de Catalunya i de tot l’Estat. El 3 de novembre de 1974 a la casa de colònies de Penyafort a Pontons (Alt Penedès) es va concretar el treball de pagesos i tècnics de diverses procedències polítiques i socials, que coincidien en la lluita per la democràcia i la llibertat.

Si bé és veritat que durant els últims anys del règim la resistència es va consolidar i es va fer latent als nuclis industrials de la metròpoli barcelonina i a la capital mateixa, a les zones rurals de Catalunya no hi havia hagut cap precedent d’organització popular fins la creació d’Unió de Pagesos.

Va ser abans de les primeres eleccions democràtiques que UP va organitzar diferents tractorades, les quals van implicar una mobilització de les comarques tarragonines i, de retruc, la creació de comitès locals a tots els pobles que serien l’embrió de les futures llistes d’UP a les primeres eleccions municipals (1979).

El paper que va jugar Unió de Pagesos en la lluita antinuclear i ecologista a les terres de l’Ebre va ser força rellevant.

En primer lloc, com acabem de veure, va ser un dels motors inicials en la concienciació de la necessitat de mobilització ciutadana, incentivant així, en certa manera, l’aparició dels primers grupuscles locals antinuclears.

En segon lloc, l’any 1982, a la matriu del sindicat es va crear la Comissió per la Problemàtica Nuclear d’Ascó, la qual, juntament amb aquest, va donar suport al moviment antinuclear al llarg de tota la seva lluita.

[Següent secció d'aquest article]