Inici » Alfatara

Alfatara

Per què el nom ALFATARA: La divina sínia, l’alfatara salvadora

Amb aquest títol, el juliol del 2002, vam començar a publicar un butlletí trimestral des de la fundació, i així explicàvem al número 1:

Joan Coromines, en el volum IV de la seva obra Onomasticon Cataloniae, ens dóna l’origen del nom de la Fatarella: que és d’origen àrab és evident i no gaire menys clar que és un dels arabismes formats amb l’anomenat “superlatiu islàmic” en -ella, -illa, -el, de ponderació:

formats amb el nom diví él-Lah, íl-Lâh, com s’ha explicat tantes vegades: en Tamarella, Auxella, Mutxamel, Fondarella, Ondarella, Favanella, Massanella, Alcanella…

El dubte creix molt en intentar explicar per l’àrab el començament del nom Fatarella. Amb els anys d’estudiar-ho he anat acumulant conjectures divergents [...] però n’hi ha una de convincent, que proposo ja en ferm:

La forma Ç’Alfatera o Ça Alfatarella de 1289 (fortament avalada pel fet de venir de la declaració oral dels querellants) ens duu a l’arabisme alfatara “enginy per elevar l’aigua del subsòl en terres de secà”, documentat en una vintena  de documents castellonencs del segle XIV. Jo mateix vaig oir el mot alfatara a Ondara, amb el sentit que ens donen els lèxics hispanoàrabs i magrebins: l’àrab hattâra “ciconium”, o sigui “po-aranca”, “sínia”, “cigonyal”. Enginy vital en la terra  seca, d’altiplanície, de la Fatarella: Al-hattâr(a) él-Lah “la divina sínia, l’alfatara salvadora”.

Amb aquest nom tan suggerent, ALFATARA, del  qual deriva el nom de la Fatarella, que en àrab vol dir sínia o màquina d’elevar aigua d’un pou moguda per un animal, donàvem sortida al primer butlletí de la fundació.

Coincidint amb la restauració d’una sínia, la filòloga Margarida Castells, professora d’àrab a la universitat de Barcelona, en una conferència sobre l’origen del nom de la Fatarella, ens va fer la seva proposta etimològica:

El topònim actual de La Fatarella pot tenir el seu origen en l’àrab andalusí al-khattaara (> alkhtára > alfatara > la fatara), amb la progressiva substitució de l’article determinat àrab ‘–al’ per l’article neollatí ‘la’, l’evolució del fonema consonàntic àrab ‘kh’ al català ‘f’ i l’addició del sufix romanç de diminutiu ‘–ella’ (la fatar[a > e]lla). La formació d’aquest tipus híbrid de mot està molt ben documentada al corpus lèxic de la llengua catalana.

La paraula khattaara és pròpia del feix dialectal de l’àrab nord-africà occidental i s’usa per a designar  un sistema d’irrigació especialment dissenyat per a aprofitar les aigües del subsòl per al regadiu i que inclou elements subterranis, com ara les mines, i de superfície, amb enginys tals com les sènies (o sínies). El sistema, i la denominació corresponent de khattaara es desenvolupà especialment a partir de la segona meitat del segle XI en la regió del sud del Marroc, en època de la dinastia almoràvit (1070-1146) i és prou coneguda fins ara la gran khattaara de les rodalies de Marràkeix (ciutat fundada pels almoràvits l’any 1070). L’ús del mot khattara en la Terra Alta pot ser indicativa de l’existència en la zona d’un nucli de població procedent d’aquelles regions del sud del Marroc que s’hi instal·là amb l’arribada dels almoràvits a la península Ibèrica i el moviment migratori que propicià, del Nord d’Àfrica fins a la frontera superior de l’Àndalus.