Alfatara Digital

Tercer d’una sèrie d’ articles de reflexions sobre la independència de Catalunya.

Text extret de la revista “Quaderns de la lloba, núm. 1 La còlera”, en curs de publicació per part d’un grup de lectura del llibre “Mujeres que corren con lobos” de Clarissa Pinkola que es fa a la Llibreria Pròleg de Barcelona.

Quan vaig sentir per primera vegada el títol d’un llibre que es deia Dolor de llengua vaig saber, sense llegir-lo, de què parlava. Va ser molt important per a mi adonar-me’n que allò que a vegades sentia no era sols –o no només- enuig, malestar, ràbia…. també era dolor i era compartit.

A Dolor de llengua Enric Larreula fa una radiografia exhaustiva de totes aquelles situacions en les quals els ciutadans d’aquest país pateixen a l’hora d’utilitzar la seva llengua [...] on la llengua ha estat motiu de tensió, disgust o malestar. ..^[...] Justament quan més ciutadans han estat escolaritzats en llengua catalana i hi ha els nivells en teoria més alts de coneixement tenim la sensació pessimista que el català recula i està quedant només com una llengua que té guanyades unes parcel·les a l’ensenyament i l’administració, però que està quedant anorreada a nivell d’ús públic i que pateix tota mena d’hostilitats i incomprensions.
El llibre demostra a bastament que el català ara com ara no és una llengua necessària, que es pot anar tranquil·lament per Catalunya sense saber-lo; i que les actituds acomplexades dels mateixos catalanoparlants, amb la seva facilitat per passar-se al castellà a la mínima no estimulen precisament fer adonar que el català és important i necessari.
Un llibre agre, dur, sincer i pessimista [...]. Comentari de Jaume Torras a http://www.xtec.cat/~jtorras2/html/html/Vida%20lectora/Dolor%20de%20llengua.htm sobre Enric Larreula: Dolor de llengua. Barcelona/València: Edicions 3i4, 2002 (3ª. Edició)

El poc respecte cap a la llengua i la cultura del meu país que mostren molts immigrants que hi han anat venint des dels anys seixanta és un dels temes que em fa enrabiar i em trasbalsa sovint.

Racionalment puc comprendre les raons d’aquesta situació que fa difícil l’ús de la llengua pròpia com a llengua comuna, però visceralment em revolta. I, en els darrers anys, amb l’actitud de partits polítics de la dreta espanyola  sento que estem anant enrere i que s’està intentant destruir tot el que s’ha fet durant els anys de democràcia per visibilitzar i enfortir una llengua –un dels senyals més visibles de la nostra identitat- que continua estant minoritzada en relació amb el castellà.

Per suposat entenc que als immigrants recent arribats els resulti difícil aprendre una llengua diferent, en una situació de canvi i de precarietat econòmica i social. Una llengua que, d’altra banda, no els és en absolut necessària ja que en castellà poden viure aquí sense cap problema per raó  d’un comportament suposadament educat i respectuós per part dels catalanoparlants que de seguida canviem de llengua. Ara penso que també hi ha una submissió inconscient a la llengua imposada. Però que, després de més de 30 anys de democràcia i d’immersió lingüística a l’escola, molta gent amb coneixement de la llengua decideixi no parlar-la mai em fa mal, em fa molt mal.

I l’actitud de molts catalanoparlants que automàticament canvien de llengua -encara que la persona amb qui parlen entengui el català i fins i tot els demani que parlin en català- també em provoca molt malestar perquè d’una banda estem discriminant a les altres persones, pensant que no saben la nostra llengua i, de l’altra, nosaltres mateixos els impedim que la puguin aprendre i usar.

Davant d’aquest conflicte recurrent, intento comprendre la situació i actuar, tant personalment com col·lectivament, perquè canviï. Però no m’és suficient. I em resulta violent expressar als altres, d’una manera tranquil·la, com m’afecta la seva manca de sensibilitat perquè penso que ho expressaré amb agressivitat, no m’entendran o m’interpretaran malament i faré malbé la convivència. Aquest sentiment m’ha costat anys poder fer-lo públic i agraeixo que el grup de les llobes em doni la força i la possibilitat d’ expressar-lo.

R. Pujol