Alfatara Digital

 

Wang Shu (Urumchi, 1963), és un arquitecte xinès pertanyent al nou moviment dels organismes moderns a la Xina. Aquest moviment, en comparació amb el tradicionalisme arquitectònic xinès, suposa una nova pràctica creativa i crítica de la professió de l’arquitectura. Guanyador del Pritzker d’aquest any i que li serà concedit el 25 de maig a la població xinesa de Beijing.

 

 

 

 

 

 

 

Aquest arquitecte xinès desenvolupa el seu treball a Xina, i especialment en Hangzhou, on crea en 1997 al costat de la seva dona Dl. Wenyu, també arquitecta, el “Amateur Architecture Studio”. Després d’acabar els seus estudis d’arquitectura a la Universitat del Sud-est (Nanjíng), es doctora en urbanisme.

Degà i professor de l’escola d’Arquitectura de l’Acadèmia Xinesa d’Art.

Abans d’arquitecte, Wang Shu va ser escriptor i li agrada dir que l’arquitectura és per a ell una part del seu treball. “La humanitat és més important que l’arquitectura, l’artesania i molt més important que la tecnologia”, escriu.

El treball de “Amateur Architecture Studio” ja ha estat objecte d’exposicions a Berlín, París i Rotterdam. Va ser guardonat amb diversos premis, entre ells el Premi Mundial en 2007. El treball de Wang Shu i Dl. Wenyu va ser publicat en nombroses revistes internacionals d’arquitectura i en el llibre ‘El principi del disseny’, publicat en 2002. “Amateur Architecture Studio” va aparèixer en el panorama europeu d’arquitectura en la 10a Biennal d’Arquitectura de Venècia. Al costat del Pavelló de Xina, els dos socis Wang Shu i Dl. Wenyu van presentar la seva instal·lació de “Jardí de Rajoles”: un marc de bambú cobert amb 66.000 teules xineses reciclades. “Amateur Architecture Studio” explora la relació entre l’evolució de l’arquitectura i l’estil de vida a Xina. Els arquitectes transfereixen amb molt tacte la poètica i tradicional Xina, al llenguatge arquitectònic contemporani.

 

 

 

 

 

 

 

 

El nom de l’oficina reflecteix el seu programa. D’una banda, fa referència als interessos de Wang Shu per l’arquitectura vernacla xinesa, artesanal, de baix cost, espontània i efímera sovint. D’altra banda, el concepte de “Arquitectura Amateur” és una crítica de la professió d’arquitectura a Xina, en un context globalitzat de les mutacions urbanes i rurals, es caracteritza per una falta de reflexió. L’estudi s’enfronta al problema de destrucció massiva i la reconstrucció de les ciutats xineses. Pensa en com reconstruir, en les condicions actuals, mantenint un punt de vista tradicional: la interdependència de l’arquitectura i el paisatge. El seu treball també se centra en la reinterpretació de l’arquitectura tradicional de la zona amb el reciclatge. Durant l’última dècada, “Amateur Architecture Studio” ha desenvolupat un mètode innovador, experimental i contextualista. Wang i Shu Dl. Wenyu combinen les seves investigacions sobre les tradicions xineses rurals, aplicades a les experiències locals de l’arquitectura.

En primer lloc proven a petita escala els seus experiments, que es tradueixen, posteriorment, als projectes d’habitatge grans o àrees metropolitanes que, amb el temps, s’estenen a l’escala urbana.

“Jardí de Rajoles” és el projecte que va posar al descobert a “Amateur Architecture Studio” en l’escena europea. En ocasió de la Desena Biennal d’Arquitectura de Venècia en 2006, Wang Shu instal·la en una estructura de bambú uns 66.000 teules rescatades d’edificis destruïts a la zona de Hangzhou. Visible des del pont per sobre d’ella, aquest jardí és un manifest que cridava per al reciclatge de minerals i la reinterpretació de tipologies tradicionals.

(Resum extret de Wikipedia)

 

Aquest món globalitzat en que vivim i amb la pressa que no sabem on ens du, ens fa perdre l’orientació. Viatjant pel món, per lo que a l’arquitectura moderna es refereix, ens dóna poques pistes per on passem. Els barris moderns de qualsevol ciutat americana es poden confondre perfectament amb els de ciutats  assiàtiques europees o sud americanes. Però, també en àmbits molt més petits i propers, es dona aquest fenomen. Per exemple, els Pirineus poden confondre’s amb els Alps o amb les muntanyes Rocoses de Nord Amèrica, atenent a les tipologies arquitectòniques que en alguns casos s’hi donen, o també a la línia costanera trobem edificis copiats de llocs com Florida, Brasil o fins hi tot Japó.

El creixement dels nostres pobles s’està fent en mol sobint amb poca personalitat, poca reflexió i amb criteris i normatives que només responen a prejudicis i falta d’atenció per lo que fa a conservar algunas aspectes de la identitat que els ha distingit i diferenciat dels altres.

 

M’alegra enormement que el premi Pritzer hagi valorat, amb l’atorgament del premi d’aquest any, a un arquitecte, que com s’ha dit abans, “pensa en com reconstruir, en les condicions actuals, mantenint un punt de vista tradicional (“la interdependència de l’arquitectura i el paisatge” i ““la humanitat és més important que l’arquitectura, l’artesania i molt més important que la tecnologia” i que el reciclatge i la sostenibilitat estigui en el ideari i la praxis de la seva obra arquitectònica.

Posats en el nostre poble, penso que estem en la bona direcció i que tota la feina que s’ha fet en la recuperació de tècniques artesanals com la pedra en sec i la cada vegada més sensibilitat en restaurar, en lloc de derruir i tornar a construir, ens apropen a tenir un poble amb més personalitat, millor qualitat i amb una millor integració amb la nostra cultura, història i paisatge. Encara hem de fer molt més, però, és evident, i dia a dia es va confirmant, que si volem un futur millor tenim que  seguir per aquest camí del reciclatge, la sostenibilitat la imaginació i evolució amb una permanent inspiració amb les tècniques constructives del nostre passat. El premi Pritzer d’aquest any avala la nostra manera d’entendre el futur desenvolupament del nostre poble.

 

El Premi Pritzker d’arquitectura l’atorga la fundació nord-americana Hyatt. Creat el 1979 por Jay A. Pritzker i impulsat por la seva família s’entrega anualment a un arquitecte en vida de qualsevol país, que hagi mostrat a través dels seus projectes i obres les diferents facetes del seu talent com arquitecte i hagi contribuït amb elles a l’enriquiment de la humanitat.

El premi anual de 100.000 dòlars, té un clar paral·lelisme amb el Premi Nobel, tant per la seva importància i repercussió, com per la forma que es decideix el guanyador. La cerimònia d’entrega del guardó, però, no es realitza sempre al mateix lloc, sinó que es realitzen arreu del món.

 

Entre altres guanyadors d’aquest premi podem destacar a:

Richard Meier (1934) arquitecte dels Estats Units d’origen jueu.

Va guanyar el premi Pritzker el 1984 i entre les seves obres hi ha el museu d’Art Contemporani de Barcelona, conegut com a MACBA.

 

 

Álvaro Siza va nàixer a Matosinhos, port pesquer a prop  d’Oporto.

Premi Pritzker 1992 i és autor del Centro Galego de Arte Contemporánea. Santiago de Compostela (1993)

 

 

Norman Foster, Barón Foster de Thames Bank, OMH (Mánchester, 1935) es un arquitecte britànic. Premio Príncipe de Asturias de las Artes 2010 i premi Pritzker 1992. Entre les seves obres hi ha la Torre de Collserola de Barcelona, (1992) i Torre Caja Madrid, (2004-2008)

 

 

Frank Owen Gehry nascut a Toronto, Canadà, el 28 de febrer de 1929, es un arquitecte assentat als Estats Units. Autor del Museu Guggenheim de Bilbao i la Bodega-Hotel Marqués de Riscal, Elciego (Alava). També és autor del Peix Daurat del Port Olímpic de Barcelona. Va rebre el premi Pritzker el 1989.

 

 

Jean Nouvel (12 de agosto de 1945) es un arquitecte y dissenyador francès. Va nàixer a Fumel, França i va estudiar arquitectura i disseny a l’escola de Belles Arts de París. És autor de la Torre Agbar de Barcelona i l’ampliació del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, de Madrid(2005), el Parc del Centre del Poblenou, Barcelona i l’Hotel Catalonia Fira, a la Plaça Europa a l’Hospitalet de Llobregat (2008).

 

 

José Rafael Moneo Vallés Nascut a Tudela, Navarra (1937) és l’únic arquitecte espanyol que ha obtingut el Pritkzer (1996). És autor del Museo Nacional de Arte Romano de Mérida (1980-85), Edifici de la Previsión Española de Sevilla (1982-1987), Seu del Banc de España a Jaén (1983-1988), Estació de ferrocarril d’Atocha (Madrid) (1985-88), l’edifici Illa Diagonal de Barcelona (1986-93), l’Auditori de Barcelona (1987-99), la Fundació Pilar i Joan Miró, de Palma de Mallorca (1987-1992), el Palau de Congressos y Auditori Kursaal de San Sebastián (1990-99), l’Ajuntament de Murcia (1991-98), Bodegas Julián Chivite, d’Estella (1991-2002), etc.