Inici » Comarques, Cultura, Opinió

Breus apunts sobre el llibre de la Marta Rojals

22 setembre 2011 adminas Cap comentari

Primavera, estiu, etcetera de Marta RojalsAl nom de l’autora cal afegir-hi el títol del llibre, i podem dir el llibre perquè, de moment és l’únic llibre publicat per la Marta Rojals: Primavera, estiu, etcètera.

Una informació important és el poble on es desenvolupa la novel·la, la Palma d’Ebre, a la comarca de la Ribera d’Ebre. Quan véns des de Lleida i estàs a punt d’arribar a Flix, hi ha un desviament a l’esquerra amb el cartell «Palma d’Ebre, la Figuera, Ulldemolins».

La notícia de l’existència d’aquest magnífic llibre em va arribar per dos mitjans de comunicació: el nou diari Ara, que parlava de nous valors literaris de les Terres de l’Ebre: la Marta Rojals i el Joan Busquets, aquest, autor de la Sénia. Vaig retallar l’article del diari i he de confessar que no sé on l’he guardat, però el que sí que he fet ha estat comprar i llegir aquests autors. El segon mitjà va ser a través de la televisió, en el programa que ja ha passat a millor vida L’hora del lector, a la nostra TV3. D’aquest programa, on van fer una lloança del llibre, em vaig quedar amb una informació curiosa: «L’autora existeix, jo l’he vist i he parlat amb ella, però no la veureu». Vaig quedar sorpresa i vaig pensar: «no li deu agradar sortir a la tele; bé, no passa res». Però ni tele, ni fotos, ni signatura de llibres, ni presentacions presencials… I sense aquesta clàssica publicitat, la Marta Rojals, nascuda a la Palma d’Ebre l’any 1975, ja en porta publicades fins ara, setembre del 2011, tres edicions, la primera el gener de 2011 a l’editorial La Magrana.

No hi ha cap misteri. La novel·la és molt bona, és àgil, divertida, profunda. M’ha encantat!

Jo bàsicament sóc una lectora. Quan em demanen professió, no sé mai què dir, ara estic prejubilada de la meua feina de professora, però sempre penso «sóc lectora, i per molts anys». Sempre tinc uns quants llibres per llegir alhora i últimament, si el llibre no em convenç, el començo però no l’acabo, perquè penso que em faltarà vida per llegir tots els llibres que es publiquen.

El llibre de la Marta Rojals l’he llegit dos vegades, cosa que no havia fet mai, tret d’algun llibre de poesia. El vaig rellegir i en vaig fer divulgació, el vaig regalar i sempre que l’ocasió s’ho val en parlo.

Ja he dit que em va encantar, el vaig rellegir per això, perquè em va agradar molt, però també perquè pensava «hi ha coses que no recordo» i en tornar-lo a llegir vaig entendre que no recordés massa coses, i és perquè l’argument del llibre és universal, senzill, no gens complicat, però allà on és un goig és en el llenguatge, i xales amb el contingut, però també, i molt, amb la forma, amb les seues variacions dialectals.  L’autora va utilitzar el llibre de la doctora en filologia catalana Olga Cubells Bartolomé, a qui agraeix i cita el llibre del qual va treure tot el suc dialectal, El parlar de la Palma d’Ebre (Ribera d’Ebre), publicat per l’Associació Cultural L’Espona el 2001.

En aquest poble de la Ribera d’Ebre però amb veïns del Priorat hi he anat una vegada a petició de la meua mare, perquè feia molts anys amb el meu pare i algun familiar més hi havien anat a fer un estall d’olives. També de la Palma d’Ebre són dos nois amb qui vaig compartir uns cursos a la Facultat de Lletres a la Universitat Central de Barcelona als anys setanta. La notícia del poble de la Palma m’ha arribat per aquest llibre i com que de moment no conec l’autora en persona, m’ha aparegut un llibret publicat l’any 1990 per la Diputació de Tarragona a la col·lecció «Els llibres de la Medusa»: Guia de la Palma d’Ebre; també me’l llegiré, perquè m’han agafat ganes de conèixer bé aquest racó de món tan local i tan universal alhora, i no descarto passejar-me pel poble de la Marta Rojals i trobar-me-la, per què no?

De moment per acabar aquests breus apunts vull citar dos paràgrafs del llibre, un al començament i l’altre ja al final. El primer parla de passar-ho bé collint aulives en un espai concret i local: «Quan les borrasses ja pesaven com un mort, el pare ens deia: Va, trieu brots, que posarem les aulives al sac. I ho deia sempre així, tot seguit, com una lletania. Aleshores, reuníem el fruit al mig de la borrassa, omplíem un cul de sac fent pala amb les mans i, a continuació, paràvem els sacs amb la boca ben oberta perquè la tieta i el pare ens els acabessin d’omplir. Obre més, obre més. I les olives negres, verdes, grogues, malva, anaven caient en cascada, fent una remoreta sorda i lúdica. Això era bonic de veure.» (pàg. 64)

I l’altre, des del cel, volant en un avió on d’una manera global veus el paisatge d’aquest trosset de país tan estimat, a la pàgina 362: «Recolzo el front a la finestreta de policarbonat i, en el moment precís, el Google Earth ja és un sotabosc de fulles de roure. Entre el trencaclosques de peces verdes i terrosses, localitzo la serp negra de l’Ebre i li segueixo els capricis fins on gairebé es fa un nus: el Meandre. I ara he de mirar, i una mica cap a la dreta, i ja hi tinc ubicada la crosta verda del Montsant. (…) I mentre veig tot això que no es veu però que no té per què no ser, una hostessa m’està parlant.

—¿Café, señora?

Señora? Señora tu!, no et fot? I trec el mòbil, que a l’avió només em serveix d’mp3, em poso els auriculars i apujo el volum. Quan torno a tindre el serrell al policarbonat, ja no es veu el sotabosc de fulles de roure.»

Bon viatge literari!

FINA FONT RUANA

Els comentaris estan tancats.