Alfatara Digital

Bentrobada Marta/Èlia

Vint anys de temps i altres tants de quilòmetres mos separen, però en aquell univers fora de l’espai i del temps que és la literatura, és a dir en aquet lloc que habita l’Èlia de cal Pedró, mos hi podem trobar perfectament. Com a casa. Com en la visió de la serra compartida, «a la meua dreta, el Montsant dorm, blau, davall d’una manta selenita.»

Sí, així m’hi hai trobat, com a casa, transitant pels carrers del teu poble, sentint la ferum del fum del foc sempre tan terrible a les nostres terres, que ja cremen sense flames… Sentint lo fred que em gele les puntes dels dits aferrant l’escarrador i el sirollet de les aulives, tan guapes elles, caient pels graons de l’escala, i les borrasses que s’enganxen en qualsevol burxoc que surt del lloc més impensat, fent bossa allà on no toca…

Quan los espais físics i humans d’un llibre et són tan propers, la lectura es converteix en una mena de passejada pel terme, precisa i suggeridora alhora. I també en una mena de pel·lícula en què coneixes de primera mà els protagonistes… per no dir que són la imatge que et retorne el mirall.

I això mateix en dificulte la possibilitat de prendre la distància necessària per no deixa’t endur per l’empatia enganyosa que només te deixa veure lo que t’agrada. Però què hi farem! Tampoc no és cap pecat senti’s bé i rebé en aquet espai literari, que té també la gran virtut de no pretendre ser una catedral, ni falta que li fa. Perquè, també, en aquets nostres endorrials, les nostres catedrals són fetes d’una altra mena de materials, tangibles i intangibles. I ens cal saber-ho per reconèixer-les.

I, és clar, l’espai, lo paisatge omnipresent i definitiu per excel·lència és lo paisatge sonor: la llengua, la parla, la fonètica que de manera atrevida i rigorosa emeten los mots, triats i ben triats, en aquet nostre vocabulari tan ric com menystingut. En expressions que haurien de figurar en diccionaris generals i acadèmics. Sense anar més lluny «per ara i tant», que no hi va haver manera d’incorporar al DIEC, tot i que hi figura, en el pròleg, en boca de… Carles Riba!

Seguiria, i potser seguiré, dient-te moltes altres coses sobre el llibre, coses de la història que s’hi narra i s’hi viu. Pro l’espai de la lletra que m’han demanat és lo que és i aquí ho dixaré.

T’esperem, a l’altre cantó de la serra de la Figuera, al Priorat, per brindar amb una copa d’Èlia (un vi excel·lent fet allà dalt a la Figuera, tan alta…) pels nostres pobles, la nostra llengua i els nostres amors. Gràcies!!

Roser Vernet (el Molar)