Alfatara Digital

Quina curiositat veure’t tan capficat amb el llibre de la Marta Rojals! Per fi les vacances m’han permès desxifrar el misteri. Tu, com l’Èlia, retornaves, estaves posant ordre al que senties i pensaves. I el més important, tots dos ho fèieu amb la mateixa parla. Paraules que t’han fet volar les arrels en compartir els mateixos registres, sons i melodies de les terres del sud. Tots dos heu vist més enllà revisant els misteris del passat, trobant en el lloc que us va fer allò que sou, molt més del que de vegades reconeixeu.

Ara et vull explicar per què he xalat: no, no comparteixo la mateixa parla, però també al meu poble hi ha una línia fantasma que no entén de fronteres naturals. A casa meva, de petita, també les coses passaven i el temps les colgava; també he conegut dones del tros multifuncionals; també el vídeo i la televisió van arribar abans als privilegiats; també el meu cos coneix les tempestes d’estiu i els dolors que, obviant-los, desapareixen de la superfície ajudant a sobreviure… Quantes complicitats! Però el que realment m’ ha enganxat ha estat la ironia, com quan per exemple diu: «[...] Una hora encara pot ser suficient per refer-me les parts visibles amb mil productes la finalitat dels quals és que sembli que no t’has fet res» (pàg. 101) o «A diferència de Barcelona, les hipoteques del poble no són anticonceptives, i darrere de les faldilles i marcs de portes s’amaguen nassets vergonyosos i plens de mocs» (pàg. 208).

Així, pas a pas, full a full, sense adonar-me’n, he arribat al patchwork del final i he hagut de tornar a rellegir-ho de tan de pressa que ho havia fet, desitjosa de desvelar els misteris. Gràcies per la recomanació. En aquest calorós estiu, la seva lectura ha estat del tot refrescant. Recordem-ho: la terra no embruta.

L. Matalassi