Inici » Comarques, Ecologia, Fundació, Nuclears

Ada Font. El moviment social antinuclear… (2)

21 abril 2011 adminas 3 Comentaris

[Anterior secció d'aquest article]

2. L’Energia nuclear

2.1. Des del descobriment fins a la fi de la segona guerra mundial

Per tal de poder entendre les crítiques que formularan els antinuclears i ecologistes a la energia nuclear hem de començar per entendre què és i què suposa.

L’any 1934 Fréderic Joliot Curie i Irene Curie, dos físics francesos, van demostrar junts l’existència del neutró i de la radioactivitat artificial, la qual cosa els va valer el premi Nobel de química de l’any 1935 i el nombrament de Fréderic Joliot com a alt comissari de l’energia atòmica, lloc que dirigí fins la construcció de la primera pila atòmica francesa, el 1948. Un any després del descobriment de la radioactivitat, Fermi, un físic estatunidenc d’orígen italià demostrava que l’activació dels neutrons al actuar en un nucli d’urani-238 generava radiacions com a producte de la fissió, la qual cosa li va valer el Premi Nobel del 1938.

Aquest procés de descobriment de la ciència culminà l’any 1938 quan Frank Hertz descobreix la fisió nuclear; i és a partir d’aquest moment que comencen a implantarse les centrals nuclears com a fàbriques per produïr electricitat.

Tot i que aparentment el funcionament sembli fàcil la problemàtica que resulta de la producció d’energia elèctrica mitjançant les centrals nuclears no queda reduïda al funcionament d’aquestes, sinó que existeixen uns processos industrials previs així com també una sèrie de problemes posteriors.

Sense entrar ara en les diferents facetes per les quals en moviment antinuclear i ecologista català criticava l’ús d’aquesta energia tot plantejant-ne una alternativa (cosa que farem més endavant) hi ha dues etapes en la fabricació de l’energia per mitjà de centrals nuclears que sí que poden ser objectivament establertes com a problemàtiques: la fabricació del combustible nuclear i els residus radioactius derivats del procés.

D’una banda tenim el procés de fabricació del combustible.

Aquesta mesura abarca l’extracció mineral d’urani, la concentració i el refinat d’aquest, l’enriquiment d’un isòtop de l’urani i la fabricació dels elements combustibles per tal que aquests pugin ser utilitzats després al reactor, un procés on es produeix molta contaminació tant radioactiva com química.

D’altra banda existeix el problema dels residus nuclears, els quals són produïts per les centrals nuclears en gran quantitat. Aquests residus emeten radioactivitat durant temps diferents segons del tipus que siguin però el seu període d’emissió és de milers d’anys.

Aquest procés es fa a les anomenades “fàbriques de processament” que són un importantíssim focus de contaminació radioactiva, ja que un cop separats l’urani-235 i el plutoni la resta de residus cal emmagatzemar-los, després de certs tractaments i embalats en bidons d’acer, als cementiris nuclears.

Però la qüestió de més importància en les centrals nuclears és segurament que van ser concebudes i instal·lades inicialment no com una font d’energia amb potencialitats civils, sinó com a una indústria d’ús únicament militar, ja que l’urani-238 i el plutoni generats en el procés de fissió nuclear són suceptibles a ser fets servir per a fabricar bombes atòmiques.

Per tant, podem afirmar que des del descobriment per part del matrimoni Curie de la radioactivitat artificial fins a finals de la dècada dels quaranta finalitzada la segona guerra mundial la energia nuclear era només usada per a crear armament atòmic.

La culminació d’aquesta etapa la van protagonitzar les bombres d’urani i plutoni, respectivament, que van caure el 6 i el 9 d’agost de 1945 a Hiroshima i Nagasaki i amb les quals, sense saber-ne les conseqüències, es feien explotar les primeres bombes nuclears: Hiroshima, amb una població de 350 mil habitants, en perdia instantàniament 70 mil i en els següents cinc anys en morien 70 mil més a causa de la radiació.

A Nagasaki, on hi havia 270 mil habitants, en morien més de 70 mil abans que acabés l’any i milers més els anys següents. Es calcula que en total van morir-hi prop de 250 mil persones, sense comptar els profunds danys mediambientals, psicològics, socials, econòmics que en van derivar. S’aconseguia amb això la rendició japonesa davant dels aliats, la qual cosa va suposar el final de la segona guerra mundial.

En temps de guerra les armes nuclears només han estat usades en aquestes dues ocasions però des d’ aleshores han explotat unes 2.000 bombes nuclears, moltes com a proves, per part de set estats: Els Estats Units, La Unió Soviètica, França, El Regne Unit, Xina, Índia i Pakistan. Altres països també sembla que tenen capacitat nuclear però no disposem d’informació fiable sobre la qüestió.

Va ser tanmateix aquest final de la segona guerra mundial que va fer replantejar, a partir dels anys 50, la necessitat de reenfocar de cara a l’opinió pública l’ús de l’energia nuclear: Començava la cursa armamentística nuclear emmbellida amb la denominació d’ ”energia nuclear per la pau” amb el pretext que només es creava energia, la qual cosa, des del seu discurs, suposava en molts aspectes una millora per totes les societats.

Tot en un context polític emmarcat per la guerra freda, recordem-ho.

2.2. Accidents nuclears de gran importància: Kytchym, Three Mile Island i Txernòbil

A part del record d’Hiroshima i Nagasaki, és de remarcar l’existència de molts accidents que hi ha hagut des de la implantació de l’energia nuclear a centrals d’arreu del món: Alguns d’ells, van suposar greus desastres ecològics no només a escala reduïda o nacional. Remarcarem doncs només els més importants perquè ens serveixin per entendre les crítiques que el moviment antinuclear i ecologista formulava.

El primer dels més destacats va passar l’any 1957 a un dipòsit de residus radioactius a Kytchym (URSS), causant amb una explosió més de cent víctimes i l’evaquació de 10.000 persones, moltes de les quals després van morir de malalties cancerígenes.

Va ser prop de dues dècades després, el 1974 a la planta de Three Mile Island (a l’estat de Pensylvània) quan hi va haver el pitjor accident nuclear de nordamèrica quan una fusió parcial a un dels reactors va obligar a evaquar 140.000 persones després que grans quantitats de gas radioactiu s’escampéssin per l’atmòsfera.

I, l’any 1986 ha passat desgraciadament a la història per haver patit el pitjor accident nuclear que hi ha hagut fins ara. El 26 d’abril el reactor núm. 4 de la central nuclear de Txernòbil, Ucraïna, va sofrir un greu accident que ocasionà l’alliberació de tones de material altament radioactiu a l’atmosfera.

L’explosió incial i el foc de la planta nuclear va provocar la mort instantània de trenta-una persones i la radiació es va escampar per tota Europa (Alemanya, França, Holanda, Itàlia, Bèlgica, Àustria, Turquia i part de Catalunya i les Balears…) fent pujar els nivells de radioactivitat a molts països de la Unió fins a nivells insospitats, a més a més de deixar un radi enorme d’espai contaminat on tota producció i vida es veu sotmesa a aquesta radiació.

La població de llavors i les generacions que l’han succeït encara pateixen ara malformacions, càncers, malalties cardiovasculars i problemes de creixement, entre d’altres, com a conseqüència d’aquest desastre.

2.3. L’energia nuclear arriba a Espanya: El Plan Energético Nacional

Espanya, en aquest context internacional, vivia sota el règim del dictador Franco que, perpetuat en el seu càrrec de generalíssimo per part dels aliats finalitzada la segona guerra mundial, es trobava ja en una fase avançada de la dictadura (cap a meitat de la dècada dels seixanta) anomenada com la etapa “del desarrollismo” personificada en la figura de Fraga Iribarne.

Aquest període va estar marcat per un intent dels tecnòcrates de modernitzar l’Espanya agrària; un dels mitjans pels quals es va voler fer va ser a través del Plan Energético Nacional (PEN) que resolia la instal·lació (en part gràcies als 50 mil milions de pessetes rebuts del Pla Marshall) de centrals nuclears a determinats llocs del territori espanyol. Començava, el 12 de desembre de 1968 quan Franco inaugurava a Zorita (Guadalajara) la primera central nuclear construïda al Estat Espanyol, la era atòmica a Espanya.

A partir d’aquesta data dins el 28 de juny de 1972, el govern espanyol, les empreses nacionals interessades (FECSA, ENHER, Hidroelèctrica, etc.) i les americanes (Westinghouse, General electrics..) van instal·lar i posar en funcionament tres centrals nuclears més, una a Garoña (Burgos) l’any 1971, Vandellòs I (Tarragona) l’any 1972 i una tercera instal·lada a la riba del Duero.

Totes, sense complir amb la tasca prèvia d’informació exhaustiva a la població ni aplicant el marge de temps que la llei obligava abans de construïr.

La data 28 de juny del 1972 és important perquè va representar una segona onada nuclearitzadora a l’estat espanyol: Es van concretar la construcció de les nuclears de Lemòniz (a Biscaia, la qual van començar però no van acabar), Almaraz (Cáceres) i Ascó (Tarragona).

En l’àmbit català, doncs, s’havia construit i posat en funcionament la central de Vandellòs I i s’havia projectat i iniciat la construcció de la d’Ascó I. En aquest sentit el que més ens interessa és saber perquè es van triar precisament Ascó i Vandellòs per a construir-hi les centrals nuclears.

La primera raó la va establir Salvador Tarragó[4], el qual considerava que precisament el govern dictatorial va concloure situar-les en aquests dos llocs ja que es tractava d’ubicar les centrals en zones semidespoblades i en posició perifèrica respecte a les capitals a les que se’ls subministraria pressumptament l’electricitat: Bilbao, Zaragoza i Barcelona.

El segon motiu el trobem al llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans i és de naturalesa tècnica: Les centrals nuclears necessiten un potent sistema de refrigeració, la qual cosa feia que necessàriament haguéssin de situar-se a la vora de rius cabalosos (el cas d’Ascó, a la llera del riu Ebre) o bé del mar (com la central de Vandellòs).

Veiem més clarament aquesta segona causa en l’afirmació que es fa al llibre: “El nostre país, pobre en rius cabalosos, els projectes d’instal·lació de centrals nuclears han de girar l’esguard necessàriament devers la cosa o devers l’Ebre per garantir els fantàstics volums d’aigua que una central demana (…) l’emplaçament de les centrals nuclears vers la vora de l’Ebre”[5].

La tercera causa en virtut de la qual es van instal·lar les centrals a Ascó i Vandellòs és de tipus polític: La majoria de població resident a la zona (que ja hem dit anteriorment que estava semidespoblada) es tractava d’una majoria rural que encara vivia sota les condicions de domini i por imperants de la guerra civil i que de cap manera tenia una tradició mobilitzadora, la qual cosa feia que fos un emplaçament òptim on es preveia no haver d’afrontar pràcticament cap resistència per part de la població afectada.

I segurament els emplaçaments de les centrals de Vandellòs i Ascó respòn també a una altra raó: A les comarques del Priorat i la Ribera d’Ebre, concretament a Flix (un poble amb organitzacions polítiques i socials clandestines i, per tant, amb més capacitat de mobilització), ja s’hi havia instal·lat amb anterioritat l’empresa química Erkímia, la qual cosa feia que la gent estigués més socialitzada i avesada a conviure amb indústries d’aquest estil, per la qual cosa semblava que Vandellòs i Ascó -pobles propers- reunien unes condicions avantatjoses per instal·lar-les-hi.

Però, a més a més de les centrals nuclears previstes, el Plan Energético Nacional contemplava un altre aspecte: Les obres hidràuliques; des de la instal·lació de preses i embassaments fins als transvassaments planejats entre diversos rius de la península.

Aquest fet és remarcable ja que el moviment ecologista a Catalunya va tenir el primer brot d’existència arran d’una petita agrupació feta de cara a oposar-se precisament a una obra hidràulica.

[Següent secció d'aquest article]

3 Comentaris »

  • Oriol López diu:

    I, després, que, contra el que diuen els defensors de l’energia nuclear, no es sap què fer-ne dels residus, com s’explica en el documental “Into eternity”, la primera part del qual, en versió original subtitulada en castellà la podeu trobar a: http://www.youtube.com/watch?v=Q98cMHsBsks

  • Redacció diu:

    Gràcies per la teva aportació, Oriol.

  • Vanessa diu:

    I, després, que, contra el que diuen els defensors de l’energia nuclear, no es sap què fer-ne dels residus, com s’explica en el documental “Into eternity”, la primera part del qual, en versió original subtitulada en castellà la podeu trobar a: http://www.youtube.com/watch?v=Q98cMHsBsks
    +1

Deixa la teva resposta!

Afegeix els teus comentaris, o trackback des de la teva pròpia web. També pots subscribe to these comments via RSS.

Sigues educat, polit i segueix el tema de debat. No acceptem spam.

Pots fer ús d'aquestes etiquetes:
<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Aquesta web suporta Avatars. Per obtenir el teu avatar, registra't a Gravatar.