Alfatara Digital

[Anterior secció d'aquest article]

1. Els nous moviments socials (perspectiva teòrica)

La primera evidència que se’ns presenta en intentar desenvolupar una perspectiva teòrica sobre què són els nous moviments socials és que se n’ha fet múltiples definicions. En el nostre cas, hem escollit la definició que en fa Raschke.

La majoria de teòrics coincideixen que els nous moviments socials van sorgir a la dècada dels setanta no únicament com un simple mitjà pel canvi social, sinó com un actor col·lectiu amb la finalitat d’influir en els processos socials múltiples que existien en aquell moment.

Raschke va definir els nous moviments socials com «un actor col·lectiu mobilitzador que, amb certa continuïtat i sobre les bases d’una alta integració simbòlica, persegueix una meta consistent a dur a terme, evitar o anul·lar canvis socials fonamentals, utilitzant per això formes organitzatives i d’acció invariables»[1].

També aquest autor va establir una caracterització dels nous moviments socials feta de la manera següent: una orientació cap a l’acció (cosa que difereix de la pura crítica), una continuïtat en el temps (cosa que difereix de la simple mobilització), un elevat sentiment de pertinença, una escassa formalització dels rols organitzatius (cosa que permet l’existència en el si del moviment de diverses formes de participació) i una orientació cap a la transformació social.

També Melucci (1989) va establir una dimensionalització dels nous moviments socials alternatius: va establir que es tractava d’una nova forma d’acció col·lectiva que implicava l’existència de solidaritat entre els seus membres, participants d’un conflicte, i amb objectius que trencaven els límits de compatibilitat d’un sistema.

Swidler, per la seva banda, també va definir els nous moviments socials com una «trama estructurada de xarxes i organitzacions que estan immerses en persistents cultures activistes i mantenen les tradicions emancipatòries necessàries per mantenir l’activisme»[2].

Són Ibarra i Tjerina els qui, des del meu punt de vista, recullen una caracterització més genèrica i entenedora del concepte, amb les característiques següents:

En primer lloc, consideren els nous moviments socials com unes institucions, en la mesura que estan regits per una sèrie de normes preestablertes provinents d’una sedimentació de la memòria i la pràctica històriques.

En segon lloc, fan referència a la seva posició antiinstitucional o no institucional ja que, d’una banda, s’organitzen de manera diferent de com ho fan altres institucions socials i polítiques de la societat i, d’altra banda, perquè les seves reivindicacions els porten a entrar en conflicte.

Ibarra considera també que la seva construcció és una «acció extrema de llibertat col·lectiva»[3] i que són una institució en l’àmbit cultural en el sentit que tenen una sèrie de codis i creences per interpretar la realitat.

Un altre aspecte interessant de la obra d’Ibarra és una argumentació segons la qual els moviments socials estenen la cultura política moderna, ja que propugnen el protagonisme del subjecte i la voluntat política civil dels ciutadans a l’hora de decidir per què, com i quan s’han d’organitzar per defensar els seus interessos col·lectius.

[Següent secció d'aquest article]